Les sessions de DFA ofereixen un espai segur per accedir en intimitat als rastres que els traumes col·lectius deixaren en cos i psique, fins i tot en la segona i tercera generació. En descobrir en la forma del cos i dels moviments els antecedents col·lectius podem aprendre d'aquests i desenvolupar alternatives a la repetició de les mateixes dinàmiques generació rere generació.

Si l’equilibri intern no es restaura desprès d’una experiència traumàtica, l’organisme reté la càrrega energètica i química, amb un gran esforç per no perdre "el control". Aquest esforç augmenta el grau de tensió involuntària dels músculs i teixits conjuntius de forma progressiva. Dolors crònics i conductes (auto-) destructives, entre molts altres símptomes, són algunes de les formes en què els rastres del trauma es manifesten en la nostra vida. L’esforç per oblidar el que va passar i seguir endavant ancora encara més en el cos l’experiència i el que férem per protegir-nos contra l’impacte traumàtic. Els fills ho senten i hi responen, encara que no sàpiguen ni puguin anomenar què és allò a què responen. El mateix succeeix amb els fills dels fills...

La intervenció manual del DFA, l’experiència de suport damunt el terra, l’alliberament dels moviments de la respiració i l’educació de la percepció sensorial restableixen el flux de sensacions tot fent possible descriure les sensacions conforme apareixen en el cos al moment present. Al veure-les en el context de la història de la pròpia família i del propi país, es descobreix que determinats trets o esdeveniments que s’havien viscut com una cosa personal i íntima, de fet, pertanyen a l’experiència col·lectiva. Poder deixar la càrrega emocional on pertany, ens deixa lliures per actuar allà on és possible.